La Foto

Ca les Senyoretes

M'agraden molt els vàters de Ca les Senyoretes, sempre que hi vaig ho pense. Els seus respectius orinalets a la part de dalt perquè sàpies (o no) que la porta de sota del rosa és la de les dones i la de sota del blau, dels homes. I allà, asseguda sense tocar els peus en terra, et trobes de cara amb la foto d'una dona, una dona que està bona, mig nua, de perfil, que et mira i que t'agrada que et mire... De fet, tinc una foto pixant en aquest vàter, així que la buscaré i la penjaré.

Anit vam sopar a Otos, a Ca les Senyoretes, perquè hi havia els premis Baptista Basset i ja feia massa temps que no hi anàvem, i això sempre està bé. Ahir de vesprada vaig agafar el tren: viatge d'anada i tornada Gandia-València, en arribar, amb metro cap a Facultats, eixida Hospital Clínic i de cap a la feina que feia tard. Una vesprada avorrida, solitària i amb la responsabilitat de tancar, que tampoc hauria de tenir-la.

Viatge de tornada a Gandia i d'allí a Otos. A les 10 entràvem a Ca les Senyoretes i pregava que no estigueren tots asseguts. I no ho estaven, quedaven dues taules per seure, la nostra i una altra. De cul, vaig veure Emili i vaig pensar: Mira que bé, així em vorà i se'n recordarà a l'hora de corregir-me els exàmens. Però la cosa encara va ser més divertida: senyores i senyors, anit vaig sopar amb Emili, enfront d'ell, un sopar divertit, unes xarrades pròpies d'ell i una vergonya que no me l'aguantava. Amb ell i amb Camil i Gemma, que Camil de tant en tant em llig en silenci (ja t'ho vaig dir, que pensava posar-ho). I després del sopar, de xarreta amb la gent de l'Olleria, Llapi, etc.

I ara, me'n vaig a dinar, que hui tenim borreta.

La Marina

Cotxes de luxe, jaquetes de marca, façanes que amaguen mansions. Sempre que véns a la Marina tens la mateixa sensació: d'horror. La inexistent buidor de les muntanyes i turonets plenes de xalets causen un impacte visual terrorífic. Sobretot ara, de nit i en temporada baixa de turisme, quan només quatre o cinc llums saluden el teu saxet des d'allà dalt. Quatre o cinc, i disperses. I és en aquest precís moment que recordes el Benicadell que has vist créixer, poc poblat d'arbres però menys encara de construccions. I això, ho saps, t'agrada, però tens un moment de debilitat i penses que voldries que també estiguera farcidet de xalets, de piscines, de rics, de mamelles de goma, de pius estirats, de cares abotoxades, de cantants de merda, d'actrius professionals, de mafiosos, de violadors i d'altres pròfugs diversos. Amb una mica de sort, ton pare obriria un restaurant i servint-hi, coneixeries alguna d'aquestes estrangeres necessitades de carn fresca, i et duria amb el seu cotxe de 80000 euros a festes de divines i divinors. I tu series el més diví de tots.

Manel bé, gràcies.

I hui... Manel!

Ja ho sé, que tinc el blog una mica abandonadet, però també sé que la humanitat no perd massa amb aquesta manca d'activitat literària (o com collons es diga això que faig jo). Igualment, espere poder actualitzar-lo una mica esta setmana, quan deixe l'estrés de banda. (Us ha passat això de creure que en cap altra situació les coses podrien anar pitjor? Doncs ja us dic jo que sí, que sempre hi ha la possibilitat d'anar pitjor). Duc un parell de setmanetes que arribe a casa i no sóc persona, per això ho he abandonat tot una mica, perquè necessite estar relativament tranquil·la per enganxar-me ací davant. Abans, però, d'acabar amb este mini-post, he de dir que m'han enviat una carta de l'ajuntament del poble que només tinga temps comentaré. I ho deixe escrit perquè no se m'oblide.

Ara, al tema real del post: hui actuen els Manel a Altea i, como no, una servidora hi assistirà. Ja us faré un resumet d'aquestes dues setmanetes amb JoanMi i Manel.

JoanMi

Un xicotet tast...

...del que podria arribar a ser un relat, però l'1 i darrere el 2, que al 5 ja arribarem:

Dominava les paraules com si en fóra l’inventor. Totes i cadascuna d’elles, sense excepcions, sense descans, i algun cop massa de pressa; però d’una forma elegant, carregada de saber. I no ho deia jo, no, que bé que ho haguera pogut dir, però en aquell moment la meua modèstia encara fregava límits insospitats i insospitables per a un escriptor jove, nascut del no-res i amb una gran fama adquirida gràcies a la meua primera i darrera obra mestra. Que jo aleshores encara no sabia què implicava fer una obra mestra, però ara ja ho sé: la gent no et recordarà per cap altra obra, i els lectors et demanen el mateix. A mi, que m’havia eixit allò Déu sabia com.

Jo aleshores ja me n’estava, ja, de parlar de mi mateix, ni que fóra per fer-ne autocrítica. Tenia els meus motius per no fer-ho: amb la meua incipient entrada en el món de la literatura, ja coneixia un parell d’escriptors que havien acumulat glòria i èxits fins al moment en què varen reconéixer obertament que eren éssers superiors; superiors a la resta, s’entén. I realment ho eren; de fet, jo també ho era, però això, a mi, no em passaria, n’estava convençut. Estava cansat de veure-ho, sobretot al món artístic: tot de genis que, sense perdre aquesta virtut tan poc sentida, respectada i valorada, havien perdut la fama i condició d’artistes per creure’s i definir-se com a tals.

Els artistes, en general, som terriblement narcisistes i necessitem de la creença de pensar-nos, si més no, amb una capacitat més elevada a la de la resta de la humanitat per poder crear, i això en aquest país massa a sovint significa la pena de mort a l’artista. En aquest punt és quan la història perd figures brillants, dignes de ser estudiades arreu del món, que tot i la marginació continuen essent genis, però genis mutilats per l’amargor d’haver perdut al davant de la gran massa, de saber-se superiors i alhora estar condemnat al silenci més pregon per una gran manca de massa cerebral.

Quan hi pense, m’és impossible treure’m del cap Juli i Mariló, un poeta i una pintora, coneguts meus des que iniciàrem les nostres carreres artístiques -o no- a la universitat. I dic coneguts perquè els creadors, només els genis, tampoc no tenim amics, només coneguts; ens pot el recel a una possible trama d’espionatge, a alimentar l’endogàmia en aquest món, la por al plagi de qualsevol mena d’idea, per molt minsa, infructuosa i previsiblement inútil que siga. Un manlleu, en art, sempre és una derrota.

Personatges (bons i no tan bons)

Després d’un cap de setmana mogudet que va començar dijous amb el sopar de la carrera, un espectacular discurs que passarà als annals de la història i una gran merda, seguit de dos dies de festival, el Mimed, a Mislata, on Los Planetas (aquest dia es varen esgotar les entrades), Fernando Alfaro, Albert Pla i una companyia immillorable (la veritat, però, és que faltaven un parell de personetes que m’haguera encantat que hi hagueren estat: Aina i Carles) ens alegraren la temporada de concerts; tornem a la marxeta i encetem la setmana amb les classes i la faena.

Ahir no va passar res d’extraordinari, però hui hem aprés que Contologia ha esdevingut l’assignatura més divertida d’aquest any, i no només per l’enfocament escolar que se li dóna, sinó perquè part dels millors moments del dia ens els trobem allí. Hem corregit un parell de pràctiques dels companys, amb lectura en veu alta inclosa, i ens ha posat un esquemeta que després ha explicat. Ens interessa, però, la segona pràctica corregida, sobre “Un crim”, de Pere Calders. Quan els membres del grup de treball han explicat per què havien escollit el tema amb un contundent: “Perquè reflexa la realitat jurídica d’este país”, un tipet amb un estoig de SONGOKU i una carpeta taronja del VALÈNCIA, s’ha dignat a afegir-hi en veu baixa: “...que es España”. I ara se’ns plantegen dues qüestions: la primera, a vore, si no és Espanya quin ha de ser?; i segona, si tens tants collons,dis-ho en veu alta, que amb una miqueta de sort algú et parteix la boca i no ens podràs donar moments de diversió.

Però el xiquet és encara més graciós: quan la senyo ens ha preguntat per què els premis Víctor Català es deien així, el mante ha tornat a dir amb veu de cagamandurri i amb odi que era pel cognom, que tot català, tot català. I ens hem rist d’ell, burla que ha seguit quan hi ha afegit la seua opinió despectiva cap a les lesbianes. I aleshores tu et preguntes: com és possible que una persona així haja arribat a la universitat? La pròxima classe ens asseure’m al seu costat, decidit.

De frikis i de gent normal

Em meravella la facilitat que tenen algunes persones a l'hora de titllar de frikis i d'estranyes altres persones o actituds d'aquestes. Però no m'estranya perquè em semble il·lícit, sinó perquè normalment aquestes afirmacions tan taxatives vénen verbalitzades per gent que no només entraria dintre d'aquesta categoria social entesa com a frikis i/o estranys; sinó que els sembla que contar la seua vida a un desconegut en mitja hora, els aires de prepotència perquè son pare té carrera i es creu superior intel·lectualment a la resta, viure a València i ser cosmopolita en comptes de ruralongo/a, o el fet de no voler-se barrejar amb la plebs perquè -evidentment- són escòria i no es mereixen ni que els digues gos què fas ahí, són comportaments i conductes d'allò que ells defineixen i entenen com a gent normal. Tant és així que aquest tipus de gent em resulta terriblement divertida, simplement per poder escriure d'ells, o parlar-ne, perquè -al remat- es mereixen que també parlen d'ells i els diguen que són els més xungos de tota la contornada. I sí, senyors i senyores, estic orgullosa dels meus pares encara que no tinguen una carrera (i vés per on que jo, si no passa res, seré llicenciada), estic orgullosa de ser de poble i estic orgullosa de no ser normal.

Elegia al full i a la vida: reflexions a les 2 de la matinada

He mirat el full abans de començar a escriure-hi -a mà, que en determinats moments sóc molt tradicional i clàssica. Recorde totes les voltes que ho he intentat, embrutar un full en blanc amb un boli negre o blau, però que no he fet sinó reproduir lletres de cançons o dibuixar cares difícils. Ara, me l'he tornat a mirar: un DIN A-4 emmarcat per un xicotet quadre que el fa encara més elegant. La veritat és que sempre m'han atret els fulls blancs, és una mena de vici inconscient, però és que els veus amb eixa presència, tan nets, tan innocents i tan verges que sembla que els hages de desitjar per força. Però hui, a més a més, m'ha fet por: la por de saber que no és com la resta de dies, la por de saber que hi has d'escriure encara que no vulgues, i ho has de fer per necessitat, perquè has de desfogar-te, per no rebentar; la por de saber-te capaç de buidar l'ànima onanísticament.

I, evidentment, m'agradaria poder omplir el full amb la millor història que hom puga imaginar, però la sequera es fa evident: cap historieta, cap personatge, cap desig de. Així, hui tampoc hi ha relats, ni poemes, ni ficció, només una trista i negra -adjectius que ara mateix em defineixen a la perfecció- llista de moments de la vida: discussions, males cares, retrets, crits, tristeses, decepcions, llàgrimes, desil·lusions, un estira i arronsa interminable, plans que canvien en benefici d'altres que no per inesperats són millors, viatges en silenci, ganes de desaparéixer, ganes de no tornar-hi mai més, un plor contingut, mirades perdudes més enllà de la finestra, disculpes acompanyades de promeses, més viatges en silenci, preguntes innecessàries, respostes que no es volen escoltar, ganes de plorar reprimides, una mica de paperot, eixides nocturnes en solitari mentre l'altre és al llit esperant un missatge que no arriba mai, moments en què no et sents valorat, més plors i gens de son.

Crònica d'una setmana

Bé, pràcticament de la setmana, perquè comencem dijous passat amb les Jornades d'intercanvi lingüístic al Botànic on, per cert, vam arribar tan tard que ja no quedava ni menjar ni beguda i, per tant, vàrem acabar sopant a la Plaça de la Reina una trista i calòrica hamburguesa. Després, als concerts també vam arribar tard i ho acabàrem d'arreglar amb un mig-botellot en un cantó que va fotre'ns el simpàtic del primer amb la seua matinada ditxosa (i jo em pregunte: si l'home s'alçava a les 5:30 per què va amanéixer vora les dos?). Després, una festa llarga pel Carme on no va faltar absolutament res: pesats, fugides, una farlopera amb ganes de donar pel sac, una jaqueta perduda, uns andalusos -si més no- estranys, Piccadilly i Llapi.

Divendres, Gandia: Fira i festes, fins diumenge, passant pel concert de Vetusta Morla quan ja quedaven poques cançons per tocar i tothom estava ben suadet. El sopar en aquell restaurant nou, amb una botella de vi i una companyia immillorable varen fer que s'allargara la cosa i se'ns en passara l'hora. Vam passar-nos per la Plaça del Prado per recollir uns amics i, d'allí, de cap al recinte dels concerts. Una altra nit llarga amb episodis de tota mena: des d'una sorpresa de Camil a uns canvis inesperats de pantalons allà enmig de totlomón. Coses que passen, supose. I ben tardet a dormir, que ja era hora i a l'endemà matinàvem relativament, perquè la televisió és el que té, i li tocava presentar tota la fira. Diumenge, una passejadeta amb l'Urbà i cap a l'estant de GTV tot passant per la fira i ensopegar amb xungos i xiquets.

Dilluns, la tornada a la realitat, encara que no vaig anar a classe perquè em vaig adormir; però, com que sóc complidora i responsable, a les 5 estava treballant. I hui, hui la vuelta al cole, sobretot a partir de la classe de contística de què parlava l'altre dia. La dona és professora d'institut i es nota no només pels esquemes que ens posa a l'encerat, sinó també perquè ens mana deures per a casa que hem d'entregar-li el proper dia. I ho parlàvem: en cinqué de carrera i ja només faltava que ens revisara la llibreta. No puc evitar recordar-me fa cinc anys, asseguda en parella en una d'aquelles tauletes verdes pastisset (dir pastisset per dir clar m'ha fet tanta gràcia que ho he hagut de posar!), amb una llibreta diferent per a cada assignatura, amb deures diaris i llibres d'exercicis. Se'm fa estrany retrobar-me una mica amb tot això, jo que pensava que em quedava tan lluny.

Tot i això, hui ha estat un dia de perles com: "Són comunistes, proletaris o pobres, com vulgueu dir-li". Perles que són tan interessants com comprovar que el professor d'una assignatura que s'hauria de dir: "Ampliació i seguiment de la sintaxi", però que duu un nom molt més atractiu, s'equivoque o tarde tres quarts a corregir set línies. Aquestes són les coses que m'eviten sentir que perd el temps. Ara, evidentment, sóc al SPL i a les 8, quan acabe de treballar, cap a casa fent parada abans al Merca i, després, segurament, eixiré una miqueta, que també cal airejar-se. I fins ací conte, ja que a falta de pan, buenas son tortas, que equival a dir: a falta de literatura, bona és la meua vida.